L’art romànic

L’arquitectura romànica és un estil que al llarg de 150-200 anys evoluciona i s’enriqueix.
En el segle X. Les construccions d’una volta

La pedra era l’element principal en qualsevol edificació de l’època del romànic. Pedres de diferents mides i formes col·locades tot omplint les juntes amb morter (mescla de sorra, calç i aigua). Aquesta mescla, servia per lligar les pedres de les parets i també les voltes que cobreixen els edificis.

L’art de fer voltes era difícil, però estava a prova d’incendis i donava lloc a un edifici "per sempre més". La dificultat d’aplicació (en el segle X) feia que només es portes a terme en edificis petits i que els més grans, els cobrissin amb embigats de fusta. En aquella època les esglésies no tenien gaires escultures, per això, per fer-les més boniques les arrebossaven i les pintaven de color blanc, per dins i per fora. El poc control de la tècnica de construcció quedava dissimulat amb la pintura. Com a característica a destacar tenim que moltes esglésies construïdes a l’inici de l’època romànica tenen la porta al costat.

Els artistes, constructors i arquitectes no tenien gaire feina, la gent tenia fam i no gastava en la reconstrucció. Només els monestirs, catedrals o esglésies els permetien treballar. S’agrupaven en colles de diferents disciplines (escultors, paletes, picapedreres...) i voltaven d’un lloc a l’altre esperant que algú els llogués. El mestre arquitecte dirigia el grup.

Grups i colles de Llombardia (Itàlia) van arribar a Catalunya per poder treballar. Les relacions comercials amb Itàlia eren força importants.

De mica en mica, les colles catalanes i les italianes es van anar barrejant, aprenent de les construccions i les tècniques dels nouvinguts.

L’art dels llombards

Les pedres utilitzades en el morter ja no són tan variades de mida. El picapedrer amb el martell fa les pedres més petites i els cantons més plans abans de col·locar-les al morter. Desapareixen les juntes amples plenes de morter per donar lloc a pedres petites, poc desiguals en la seva mida i ben col·locades.
El resultat era un mur més treballat, però més ràpid i econòmic de construir, la qual cosa era deguda, bàsicament, a la facilitat de traginar pedres més petites, a la poca tasca que tenia el picapedrer (no calia que fos expert) i a la utilització de materials de la zona de construcció (com que la pedra es treballava poc no calia que fos bona).

Aspectes a destacar:

• Millores en la capçalera
• A les parets dels absis hi ha unes faixes verticals, llises que sobresurten del mur. Van de baix a dalt, on s’uneixen per formar petites arcuacions dobles. S’anomenen llombardes.
• A la part superior dels absis hi ha buits que simulen una galeria falsa, sense cap ús, on la llum hi permet fer un bonic joc de llums.
• Millores a l'interior
• De la volta sobresurten uns arcs que en baixar es troben amb els pilars. Es guanya estabilitat i una millora visual en els acabats.(volta de canó o de mig punt)

Per saber-ne més: A l'Edat mitjana hi havia molta gent devota de les relíquies i la gent feia viatges molt llargs per veure-les. El Camí de Santiago era per veure el suposat cos de l’apòstol Sant Jaume. Doncs bé, els altars de les esglésies guardaven les relíquies. Estaven més enlairats que la resta de l’església i tenien a sota cambres i criptes, per poder guardar-les.

Exemple: L’església de Sant Vicenç de Cardona, l’obra que més sobresurt d’aquesta època, sobretot per la inversió econòmica que va suposar.

Quan l’escultura arriba a les esglésies

Els anys passen i comencen a adquirir importància les catedrals (edificis més grans i arriscats). Coincideix en l’època en què la frontera del sarraïns ja és lluny, les ciutats augmenten la seva població i apareixen noves formes constructives d’altres regnes. És el moment de reconstruir i ampliar les antigues catedrals.

Aspectes a destacar:

• Millores a l'exterior. Preocupació per embellir-lo
• Els murs són de carreus grans, blocs de pedra dura, picada i treballada deixant els angles perfectament rectes.
• Galeria - Finestres molt treballades a la part superior dels absis. Columnes, capitells treballats i arcs.
• Les bandes llombardes es converteixen en columnes recolzades als murs unides a la part superior per formar els arcs de la galeria.
• Millores a l'interior
• Més treballada. Volta de canó (o cilíndrica o de mig punt). Similar a l'anterior estil.
• Decoració amb escultures

Per saber-ne un xic més:

a) En el moment d’introduir l’escultura a les esglésies es va fer només a les façanes. De mica en mica, en la construcció de claustres (corredors oberts que envolten jardins) s’hi podrà veure capitells amb fulles (similars las grecs i romans) i figures i escenes de tota mena.

b) En l'Època Medieval la gent em poca influència era enterrada prop de l’església en un clot a terra. L'interior de l’església es reservava a senyors i clergues importants. S’utilitzaven pedres foradades seguint la forma del cos i s’aprofitaven tombes luxoses dels primers cristians que havien viscut en temps dels romans.

Esglésies i ermites romàniques

Les primeres noticies de les esglésies locals

L’església com a institució predominant de l’ordre feudal disposa de diferents mecanismes:

• estructures materials (les esglésies romàniques, les capelles)
• estructures administratives (parròquies, bisbats etc..)
• la generació de referents simbòlics (els espais sagrats, els llocs d’aplec i processó, els llocs d’aparició de diables etc.)
• el monopoli de l’escriptura

En l’àmbit local tots aquests factors s’apleguen en la figura de la parrochia, una invenció específicament medieval o feudal, que distingeix l’església cristina de les altres, en el marc de la qual es desenvolupa tant la cura de l’ànima dels fidels, com les altres actuacions que convertien l’església en un senyor tant interessat adquirir i conservar l’accés als beneficis del domini del treball pagès, com ho podien estar els senyors laics.

En el nostre cas, i com a expressió del protagonisme compartit entre el comtat i la diòcesi en la conquesta i organització feudal, juntament amb els castells van construir les esglésies, tant les parroquials com les capelles.

Al terme municipal d’Odèn hi podem trobar les següents representacions romàniques:

Es poden visitar:

Mare de Déu del Remei del Castell de Cambrils. Esglesiola que forma part del conjunt del castell de Cambrils. Dedicat anteriorment a Sant Esteve, no ha deixat trobar cap dada històrica.

Consta d’una nau coberta amb canó lleugerament rebaixada i capçada a llevant per un absis semicircular, el qual arrenca de la roca. A l’interior, arrebossat i pintat, es conserva un arc preabsidal en degradació i un de toral, tots dos de mig punt lleugerament rebaixat.

Al mur de tramuntant, l’arc toral, que s’eixampla en els seus extrems inferiors, arrenca del sòl, mentre que, a l’altra banda, actualment s’inicia damunt un banc de pedra que no arriba al mig metre d’alçada i que s’allarga fins al frontis.

Darrere l’altar hi ha un envà que dificulta la visió de la curvatura interior de l’absis i la finestra.

La paret està feta amb carreus simplement escairats, de diferents mides i disposats en filades irregulars. La nau en algun moment fou allargada, per això el parament (la paret) és diferent.

És tracta d’una obra rural, barroerament construïda i que, tot i el seu arcaïsme, cal situar-la en una datació ja avançada, possiblement dins el segle XII.

Santa Cecília d’Odèn. Les restes de l’antiga església, que avui es pot observar al costat de la nova, fan suposar que es tractava d’una construcció d’una nau de planta rectangular coberta amb una volta apuntada.

S’hi pot observar encara l’arrencada d’un arc cap a l’extrem de ponent, després d’un cos adossat a la construcció nova, el qual serveix de capella. En aquest mateix mur hi ha una porta tapiada que exteriorment no sembla romànica, però per dins coincideix amb una capella d’arc de mig punt que conserva a la par superior restes de dovelles.