Els castells

Els castell del municipi d’Odèn es van construir en dues èpoques: primer al segle X, i després, aproximadament, al 1100. La segona fase demostra que les fortaleses no eren per motius externs, sinó una mitjà per crear marcs d’enquadrament de la pagesia cada cop més estrets.
En el mateix moment va tenir lloc, durant la reforma gregoriana, la proliferació d’esglésies romàniques.

Castell d’Odèn

Les runes del castell d’Odèn es troben al cim de la Serra del Boix, amb una vista privilegiada, que se suposa que és el motiu la ubicació del castell. Les restes actuals no corresponen a l’Edat Mitjana, sinó més aviat, a l’edat moderna. El terme de “castell d’Odèn” ja existia l’any 1029, quan feia de límit occidental de l’alou de Canalda (petit “poblat” al l’inici de l’època medieval).

Al 1062 estava sota la guarda del cavaller Arnau Mir, fidel del bisbe de la Seu d’Urgell, el qual li “obligava” a servir-lo amb cinc dels seus cavallers. Arnau Mir tenia entre ell i el bisbe el feudatari Berenguer Ricard, el qual servia el bisbe amb cinc cavallers més. El bisbe, tenia dret a entrar i sortir de les fortaleses.

Al 1159 el castell va passar al comte Ermengol d’Urgell (juntament amb Alinyà i Cambrils amb els seus termes). Per aconseguir això, es va haver de fer una permuta amb el bisbe, el qual no hi va pas sortir perdent.

Amb molta documentació existent es pot fer el seguiment de molts dels guardians. Cal anotar que a partir del primer quart de segle XII, el nom del castell es va associar al llinatge (cognoms) de les famílies que hi vivien.

Algunes històries que se n’expliquen:

“Abandonat pels Sarraïns, va restar molt anys sense habitants. Els nou vinguts eren de fora i no es feien gaire amb la gent del país.... Pel fil de la serra es passeja l’ombra de l’hereu del castell queixant-se am,b gemecs esglaiadors i ais esgarrifosos de la seva mort violenta i demana justícia i demana ajuda als vianants contra la seva família, la seva madrastra l’havia enverinat per afavorir el seu fill.”

“Un Casteller per acostumar a l’hereu a treballar, li mostrà una tenalla plena de monedes d’or, altres diuen que una campana que amagada encara dringa en dies de fort temporal. Amagada a la hisenda encara hi ha qui es determina a cercar-la.”

“Els seus camps resten una escampadissa de rocs, que impossibiliten el llur conreu perquè un dia el Casteller donà a un pobret que pidolava almoina per amor de Déu, un codadell dins un bocí de pa. El pobret admirat del pes de tant petit bocí l’esberlà i en llençar a terra el codadell, de sobte la terra propietat del castell es cobrí de tota mena de pedres i codineres.”

“El castell te mala anomenada, els primers amos que el bastiren eren sarraïns i semblen sarraïns de diversos senyors propietaris que l’han usdefruitat hi deixaren mala regalia. Els cristians de la Ribera Salada alta treballen per força i pel bastó a construir-lo i és més graciosa la manera com els sarraïns del deixaren. Esbomben la nova que venia el gran rei de tots els sarraïns, tan puny estret que s’emmena persones i cabals , atuells i riqueses dels països que visita. El Castaller s’oferia a guardar-ho tot en el seu castell com propietat personal, el gran rei no tocaria res. Els veïns temorosos per les malifetes sofertes tants anys i per les que podien venir, tots més o menys escondeixen quelcom en el paorós castell. Als pocs dies els veïns escampats pels turons temien estar-se en llurs cases, contemplen cremar el castell tant abrandat que envermellia tota la terra i a corrua feta marxen mules i matxos, ovelles, ases, bous i vaques, homes, dones, nens, eren el sarraïns que partien sense cap molèstia i emportat-se-ho tot. Arribaren els cristians conqueridors, el sarraïns havien calat foc a les polleres, als baluards, als llenyers,... romania la carcassa del castell encimbellat a la carena de la serra. Els veïns burlats s’ho miraven de lluny, ningú s’arriscava apropar-s’hi. La primera nova fou esbalaïdora; del castell restaven les parets soles i nues. Aviat atalaien que en les nits s’hi veuen llums a voltes s’encén com una brasa, remors nocturns ais clamorosos com gent que s’esbatussa i abraona. Un dia segueixen tot el castell, esparpillar-ho tot. En una estança que jutgen ser la presó, hi havia un recambró amb una espitllera a la banda de tramuntana i en una fornícula albiren dues caixes ferrades; en la gran unes fileres de cranis de persones grans amb un boci de ferro en cada una. De qui eren ? dels vells que havien mort cruelment o dels cristians vençuts o raptats ? En la caixa petita unes fileres de cranis petits; dels qui no havien permès néixer ?. Mai més gustaren d’entrar-hi. El respecte o la por ha conservat tants anys bona part de l’edifici; cap veí gosava treure, tocar un de ses pedres per a bastir la pròpia casa, baluards, palleres, corrals,.. El temps sol-rossega i polvoritza la baluerna del castell de tan malvada nomenada; encara les gruixudes parets foranes cavalquen la serra d’Odèn,.. s’engruna lentament com lentament s’engruna la memòria dels fets que basardien el veïnat. El castell passà a formar part del comptat de Cardona. A partir del 1375 el castell passa per diferents guardians (per venda o herència).”

Castell de Cambrils

El castell de Cambrils domina el poble de Cambrils i el camí tradicional de Cambrils a Oliana. Situat damunt un turó de la serralada del Bartoló Vell. Obra originalment romànica avui es troba en ruïnes, i les restes visibles mostres que l’obra original fou molt reformada posteriorment, igual que en el cas del castell d’Odèn.

El castell era el primer terç del segle XI domini eminent del bisbe d’Urgell, situació en què va romandre fins al 1159, quan com en el cas del castell d’Odèn, passà al comte Ermengol d’Urgell.

El 1375, el castell de Cambrils es comptava entre els dominis dels Cardona, en el moment de la creació dels vescomtat per part del rei Pere II: Els Cardona van mantenir en els seu poder la baronia de Cambrils, que s’esmenta entre els anys 1512-1831. L’any 1613, el castell de Cambrils era un dels llocs en què el vescomte tenia tota jurisdictió vicil i crimnal i estan compresos sotla la ballia de Solsona.